Antoni Rovira i Virgili

Baixat d'imatges del Google

Ideòleg federalista, va publicar en 1917  la seva obra Nacionalisme i Federalisme. És delitós llegir les pàgines d'aquest tractat ara, a inicis del segle XXI, com acabo de fer amb l'exemplar editat per Edicions 62 l'any 1982, dins la seva col·lecció de "Les millors obres de la Literatura Catalana", sobretot si comparem les seves paraules i arguments amb el pobre discurs dels nostres polítics contemporanis. 

L'obra vol fer una aproximació racional, científica i d'abast universal sobre el tema del Nacionalisme o consciència nacional del pobles, sorgida amb la caiguda de l'Antic Règim al segle XVIII i que originaria els Estats i Repúbliques modernes i també, com la solució federal podria ser una oportunitat per les nacions pendents de concreció estatal, arreu del món.

Darrera la voluntat científica i objectiva, també batega l'esperit d'un home idealista, per això m'ha semblat oportú aportar una mostra d'aquest idealisme que aflora en el darrer capítol de la seva obra que titula EL MÓN NOU.

Escrit quan ja s'albirava el final de la primera guerra mundial (la Gran Guerra), l'autor vol tenir el convenciment que els seus ideals seran possibles en la nova societat que veu nàixer. Així podem llegir:

"Malgrat dels dubtes i les temences, cal creure que d'aquesta gran guerra un nou món en sortirà. En l'ordre polític i en el social, la transformació produïda per la guerra serà àmplia, pregona i perdurable..."

"En l'aspecte polític, cal esperar el triomf del principi nacionalista i del principi democràtic units per la llur arrel comuna, que és la llibertat humana. Llibertat dels homes, llibertat dels pobles, són una mateixa i única llibertat...Democràcia i Nacionalisme proclamen el dret de governar-se els pobles a si mateixos... El principi nacionalista s'oposa a l'imperi d'un poble-senyor dins la societat internacional

"Gràcies a la pau justa, que l'ideari dels aliats ha d'imposar, la quasi totalitat dels problemes nacionalistes, podrà ésser resolta satisfactòriament

"Finlàndia.... gaudeix de la seva plena autonomia...Polònia..., ha rebut de la Rússia revolucionària, el reconeixement de la unitat i de la independència...Ucraïna afirma la seva personalitat. ...De la Convenció nacional Irlandesa podria sortir-ne una autonomia encara més amplia que la fixada en la llei del Home Rule....

"....I si l'Estat espanyol esdevé un Estat europeu, obert als vents i a les influències d'Europa, haurà de canviar tot el sistema de la seva constitució política i reconèixer una àmplia autonomia federativa a Catalunya i Bascònia, nacionalitats redivives, i a totes les regions peninsulars que sentin la fretura del governament propi...."

"... En l'ordre social, les conseqüències de la guerra seran trascendentals. l'Evolució social que treballava la humanitat dels nostres dies es farà extraordinàriament ràpida.

"La qüestió obrera s'orientarà cap a les solucions socialistes, que no és el mateix que dir les solucions marxistes. La situació del proletariat, especialment del proletariat agrícola, serà fortament millorada per lleis noves. El dret social, el règim de propietat i de la indústria seran radicalment transformats.

"El reconeixement dels drets polítics de la dona es farà general. Veurem establert en un gran nombre d'Estats el sufragi femení, en son doble aspecte actiu i passiu, esdevenint les dones electores i elegibles. Les portes tancades per al sexe femení aniran obrint-se. La dona esdevindrà ciutadana.

"Mai cap guerra no haurà estat tan sagnant i tan devastadora com la gran guerra de les nacions. En canvi, mai cap guerra no haurà estat tampoc tan rica en fruits de llibertat humana. Per damunt les runes i les tombes, un més pur esperit regnarà al món"

Il·lús?, idealista?... Després d'aquesta, nosaltres hem viscut una Guerra Civil, una segona Guerra Mundial... guerra de Corea... guerra Freda.... guerres d'independència colonial.... guerres del petroli.... guerra balcànica... guerres palestines... conflictes àrabs... sóc incapaç d'ésser exhaustiu amb totes les guerres passades i presents... i encara mantenim pendents els antics ideals: l'autonomia dels pobles, la democràcia formal i real, la igualtat de gènere, la col·laboració internacional...

Sempre romandrà present en el nostre esperit aquell tràgic poema d'en Bertold Brecht.

La guerra que vendrá
no es la primera.

Hubo otras guerras.
Al final de la última
hubo vencedores y vencidos.
Entre los vencidos, el pueblo llano
pasaba hambre. Entre los vencedores
el pueblo llano la pasaba también.

Esperant l'annunci del Messies

Any rera any, des de fa mil·lenis el poble esperant la vinguda d'un Messies que els hi annunciï un canvi en la seva situació. N'han passat uns quants i els grups i les nacions s'hi han arrapat per mantenir l'esperança. Contínuament grups i nacions s'han enfrontat per defensar llurs Messíes.

Sisplau, Pau al Món. Sisplau Bon Nadal.

Homes i dones, col·laboració de la meva germana Gemma

La meva germana Gemma ha fet un comentari prou extens del meu post anterior. Atesa la seva importància i atès que pot aclarir conceptes us l'ofereixo a continuació:

El text que esmentes com originari d'aquesta polèmica no exclou als homes, ells hi són presents dins totes les relacions femenines com espòs, com a fill, com a company, però, el text defineix el rol propi femení. Les dones ens relacionem de diferent manera amb l'entorn global, diferent com fins ara s'ha volgut definir l'entorn humà, des del punt de vista androcèntric. La dona vol donar la seva mirada diferent a la que estem acostumats i que ha impregnat la nostra retina durant molt de temps, som el 50% de la humanitat, dins aquella majoria silenciosa que parlava Ortega y Gasset.

La dona té el seu pensament propi i d'ençà que ha pogut accedir al coneixement establert i  tenir les mateixes professions que fins ara estaven reservades als homes, com la medicina i altres, (malgrat que els estudis tècnics encara són majoritaris els homes), la dona està donant un “savoir fer” diferent al que s'havia donat fins ara, quan la seva presència ha estat majoritària ha pogut deixar la seva petja, és una conquesta de mica en mica que s'estén com una taca d'oli.

Quan la presència de la dona encara és puntual, les que hi accedeixen, moltes vegades, han de prendre actituds pròpies dels homes, perquè l'entorn encara és molt androcèntric, i els homes ho tenen com un club propi on s'imposa les seves regles, i els dèbils encara no hi poden dir la seva.

Per això els dèbils han de fer pinya entre ells per prendre força. Les idees progressistes poden ser fagocitades per les majoritàries.

Les dones estem al inici dels nostres coneixements, malgrat faci més d'un segle que es van començar alçar les seves veus, encara hem de trobar el propi camí dins la humanitat i conjuntament amb ella, trobar el nostre lloc propi, la “cambra pròpia” que deia la Virgina Woolf.

De moment sabem el que no volem: la violència, la competició, i el que estem disposades és al diàleg, a la comunitat, al tenir cura dels altres, al treball i establir bones relacions, això ho hem fet tota la vida, ho sabem fer-ho bé, en som competents, i ho tenim com a valor i volem que sigui a l'alça, no com a valor secundari i mal pagat.

Dins el món de l'educació va ser un pas posar els nois i les noies junts dins la mateixa aula, però això no vol dir que l'educació hagi estat igualitària, malgrat estar junts, dins el mateix cercle, tal com diu la Marta, es rep diferent educació.

Els valors que es transmeten estan emmarcats dins el tipus de societat  que es viu i si aquesta és androcèntrica, això és el que es dóna. Ara, es vol recuperar ensenyaments com la cura de la llar, saber cosir un botó, fer tallers de cuina... valorar tasques que fins ara només eren de dones i que avui dia tothom hauria de saber fer.
Ja fa temps que a les nenes també se'ls hi ensenya a cargolar un cargol, fer circuits elèctrics, etc. Les nenes han mostrat que les seves habilitats son iguals a les dels nens.

El feminisme d'avui s'adonat que no només cal vetllar per la valoració de la dona i els seus drets, sinó que, ho ha de fer conjuntament amb l'home, perquè aquest no quedi perdut pensant que està perden prebendes. Cal llegir la Marina Subirats.

Gemma

Homes i dones, ying i yang

La darrera setmana he tingut un intercanvi epistolar amb la meva germana petita sobre el feminisme i el masclisme. Això m'ha inspirat aquest post que ara desenvolupo. Tot es va iniciar per un text d'aquests que fan cadena. El seu contingut versava sobre la importància que per la dona té comptar amb una nissaga femenina, germanes, mares, amigues... per tenir suport en moments d'incertesa. El món masculí hi era absent. Li vaig exposar que no m'agraden els cercles tancats de gènere i que això ens feia retrobar a altres temps o amb cultures que com la islàmica, aquest fet esdevé constitutiu de la seva estructura social. Un altre factor que m'ha decidit redactar aquest escrit és un comentari de Sílvia Soler al Punt Avui d'aquest dissabte dia tres, on critica el retorn al treball de Soraya Sáez de Santamaria, la qual, a poques jornades de la seva maternitat s'ha reintegrat a la seva feina política i diu que amb aquesta actitud, ha actuat com un home.

La dificultat és saber què s'entén per valors masculins o femenins. La meva germana em dona uns exemples: em diu que les dones són més comunitàries, solidàries, creadores de xarxes socials i participatives. Sincerament no veig que aquestes qualitats siguin exclusives del gènere femení. Altres aportacions parlen que la intel·ligència emocional de les dones les hi dóna una qualitat diferent en les relacions de poder. Segons aquests principis quan la dona és dirigent d'empreses, partits o d'estructures de l'administració es creen unes dinàmiques més humanes entre patronal i social. Quan això no succeeix, com molt freqüentment passa, en la pràctica diària, es diu que la dona ha adoptat un rol masculí.

Jo penso que el poder en qualsevol variant, té una dialèctica pròpia i la persona que està en aquestes funcions  provingui bé del gènere masculí o bé del femení, adopta una dinàmica semblant. La intel·ligència emocional, com qualsevol altra estructura biològica, ofereix canvis adaptatius i evolutius que convergeixen en conductes semblants en situacions semblants, independentment del gènere, (la funció crea l'òrgan).

La meva generació ha conegut i ha viscut la segregació per sexes a l'escola, al temple, als grups d'amics, als jocs. L'educació mixta i la participació conjunta ens semblava una fita importat per assolir. Ma germana i jo tenim l'estrany privilegi d'haver aconseguit realitzar, per primera vegada en la nostra parròquia, una sortida excursionista mixta en un grup de nens i nenes dels que n'érem catequistes.

L'esperança que l'escola mixta serviria per llimar i anul·lar diferències de gènere per assolir la igualtat d'oportunitats, no ha reeixit del tot. Potser no s'ha treballat prou bé la cooperació inter genèrica o mai podrà ésser al cent per cent.

La grafia del ying i yang ens pot il·lustrar en la interpretació de les diferències genèriques: les qualitats contràries conviuen separades però lligades i de totes maneres el conjunt ying té un element yang dintre seu i viceversa. Desconeixem en quina direcció evolucionaran els gèneres però no crec que ho facin cap a l'hermafroditisme biològic o psicològic. No ho ha fet cap espècie biològica superior en els milions d'anys d'evolució de la vida en la Terra.

Moriré perseverant en la defensa de les relacions mixtes entre gèneres. Evitaré associar-me en cap entitat que segregui els seus membres pel seu gènere. Segurament caldran actituds de discriminació positiva tan dintre el ying com dintre el yang par assolir el major grau de justícia.

El César de la moneda ( faula antropològica)

Els hel·lens, fent bo el seu estereotip de poble poc fiable i magarrufa, ha causat esglai al seriós teutó i al sofisticat gal, quan després d'haver fet trampes per passar l'examen i entrar a la Unió Europea (U.E.), ha intentat un nou joc de mans usant la seva mil·lenària cultura atenesa, excusant-se en una interpel·lació democràtica al seu poble, per retardar o neutralitzar  una crisi de poder local i distreure al públic de la seva part de responsabilitat en l'economia comú, mentre la Europa real es debat en la més crua crisi econòmica dels darrers anys de la Història.

Els altres pobles de la mediterrània tampoc no semblen ser bons alumnes. Els etruscs no troben el seu Brutus que faci caure el nou César que ja ha perdut la seva fama personal, però manté el seu poder econòmic en una Itàlica  que mai no acabarem d'entendre en les seves relacions de poder, entre Parlament, camorra napolitana, màfia siciliana i espiritualitat Vaticana.

I ací, a Ibèria, estan les tribus combatent entre elles. Els càrpeto
betònics, malbaratant com sempre els recursos rebuts en obres
faraòniques i de rendiment discutible, per alimentar la seva caduca superba imperial (recordem que ja ho varen fer amb les riqueses de les colònies americanes). Darrerament s'han comportat com nous rics amb aquesta moneda creada i encunyada amb la força de treball dels bàrbars (teutons i gals), i després d'endeutar-se, encara la regalaven al poble aturat, això sí,  li han estampat la seva pròpia esfinx, oblidant la verdadera cara del César d'aquesta  moneda.

Els cat-hal·lans, (mot que significa no hel·lènics) i que segons algunes versions diuen que així anomenaven els focens vinguts a comercialitzar a Empòrion, als indigetes que vivien al nord-est  peninsular, per distingir-los dels hel·lens, varen aprendre com bons alumnes les seves arts comercials i sembla que encara mantenen aquesta virtut. Simpatitzen amb gals i teutons, encara que el sentiment no està demostrat que sigui recíproc, i desitgen ser bons alumnes. Donen la culpa als seus companys de classe de les altres tribus ibèriques, per no  progressar adequadament. En la seva moneda no han pogut estampar cap imatge pròpia, i n'estan freturosos de fer-ho. Tot i així, han de saber quina és la verdadera imatge del César que té la moneda i no caure en el parany dels seus companys de classe i de les altres tribus mediterrànies.

Ara és hora catalans, ara és hora d'estar alerta...



Obtinguda d'imatges Google

No sempre la tramuntana té origen a l'Empordà, es pot desfermar i originar en qualsevol lloc, inclús en l'altiplà ("meseta") ibèric. Els catalans tenim fama de ser curosos en triar els amics, i que obrim a molts pocs la porta de casa nostra, però un cop oberta som molt confiats amb ells. Quan ens sentim traïts, com en el recent cas del senyor Peces Barba, i bufa fort el vent, tanquem les portes i finestres i busquem fer-nos forts dintre la nostra closca. L'ostracisme, i el recurs a la fantasia de la independència és el nostre mecanisme de defensa (veure) davant el conflicte històric. Com que la fantasia no esdevé realitat i és només una rauxa, falla el mecanisme i estem davant un trastorn de l'ansietat (veure) col·lectiu  que no ho cura ni ansiolítics ni antidepressius.

Després d'aquesta psicoanàlisi comunitària, busquem en Freud una solució i la trobem: hem de matar al pare, casar-nos amb la mare i establir la nostra nissaga.

Mirem l'exemple d'Alemània, després de perdre dues grans guerres, són els amos d'Europa. Catalunya s'ha comparat sovint amb aquest estat europeu per la seva funció de motor de l'economia dins el Regne d'Espanya, com Alemanya ho és dins Europa. Hem d'oblidar les guerres perdudes contra aquesta "gent tant ufana i superba".

Ho he dit en públic i en privat que mai he estat independentista però em dol profundament en el cor la desconsideració i menyspreu que patim el meu poble i jo entre els pobles ibèrics, mereixem liderar aquesta terra, no fugir-ne, també hi tenim dret a fer-nos respectar i fer-hi sentir la nostra potencialitat econòmica i política.

Conquerir la Moncloa no hauria de ser un impossible (ara reconec que la fantasia s'apodera de mí), atès que l'experiència real ens indica que comptar amb ministres catalans no és garantia pel reconeixement de la nostra identitat. Com a mínim hauriem de tenir un president, però ni així.... (recordem Pi i Margall).

Encara ha de nàixer el Mio Cid català que obligui al Rei de les Espanyes a jurar les Constitucions catalanes, jurant i prometent respecte i lleialtat eterna a aquesta terra i els seus habitants.

Quina serà la fantasia que esdevindrà realitat?, La Independència o la nostra nissaga a la Moncloa?. Potser moriré en la incertesa i corsecat per l'ansietat perquè el conflicte seguirà irresolt, però no em prendré ansiolítics ni antidepressius, perquè com Raimon :

"... no he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor 
contra la vida quotidiana;
prehistòric com sóc, contradictori com sóc,
em seria més fàcil destrossar-la..."
(Morir en aquesta vida). 1972

Ara és hora catalans, ara és l'hora d'estar alerta, combatents, amb les eines democràtiques.

(Nota: m'ha sortit un post una mica estrany i contradictori com jo mateix, però tot i així el publico)

A quí no li ha interessat el judici a Gadafi?

La violenta mort gairebé visionada en directe per TV del dictador libi, a quí afavoria?. Els interessos de la política internacional amb les fonts energètiques ens ha portat una altra vegada a episodis bèlics de complicada anàlisi.

- Fa pocs mesos Itàlia rebia al líder Gadafi, festejant-lo en la seva haima privada, envoltat de joves i festives italianes i amb harmonia amb Berlusconi. Posteriorment es conegué que Líbia establia contactes amb Xina per l'exploració i explotació de possibles nous jaciments petrolífers. Occident tenia i temia els nous competidors.

 - Una onada (democràtica?) de moviments socials d'indignats contra els estats autoritaris sacsejava el món àrab del nord africà. Havia arribat el moment d'eliminar un incòmode "col·laborador" amb els interessos d'occident?.

- Una OTAN comandada per França i Itàlia, disposada a fer una intervenció decisiva però no compromesa sobre el terreny (invasió), per enderrocar un règim autoritari i impopular, sense tacar-se les mans de sang.

- Un judici a un personatge que podria desenmascarar o posar al descobert les clavegueres del comerç internacional sobre les fonts energètiques i que no interessava a ningú.

Sí, el millor que podia passar és que les mans tacades de sang siguin les del populatxo incontrolat i enfebrat per la indignació venjativa. Qui va disparar el tret al cap? Ho va fer sota ordres, o no?

Ho podrà saber alguna vegada la Història?

Receptes dels economistes per a una economia malalta

No es posen d'acord. Ja es veu que la senyora Economia no és una ciència exacte, cadascú hi posa diferents ingredients, espècies i components però no s'encerta en el gust definitiu ni en la seva presentació i la indignació va creixent atès que cada vegada la comunitat viu de manera més inconvenient i desesperançada.

Uns diuen que no tenen diners (Bancs i Estats) i no poden oferir ni crèdits a les empreses ni serveis públics essencials a la població. Uns altres que hi ha massa diners, però en poques butxaques, que esperen obtenir grans beneficis a costa de l'especulació en els Mercats i /o en la compra a baix preu dels serveis públics i fer-ne el negoci corresponent (privatització).

Quan uns diuen que per sortir de la crisi s'ha de treballar, crear llocs de treball i començar a produir, exprimint la imaginació i essent valents en iniciatives, però no troben qui compri, uns altres expliciten que primer s'han de pagar els deutes, refredar l'economia, sobretot la derivada de la iniciativa Pública.

L'economista Arcadi Oliveres, diu que cal perseguir el frau fiscal, que n'hi ha molt (les poques butxaques plenes), per capitalitzar l'Estat del Benestar. Que cal posar taxes als moviments internacionals de capitals (taxa  Tobin) i que cal donar suport a la Banca ètica perquè tingui capital suficient per concedir crèdits a iniciatives productives ètico-socials.

Els economistes de la Unió Europea, no es posen d'acord amb la taxa Tobin, encara que la tenen damunt la taula. La influència nordamericana  diu que d'aquesta taxa res de res, perquè el capital aniria encara més als paradisos fiscals.

I com en aquella cançó d'en Raimon    "...plou i plou.... fa dies que plou ...i no es pot treballar..."

La Reforma Constitucional

Tenia entès que els Estats democràtics tenien una Constitució que era la Carta de garantia que definia el tipus d'organització jurídica de l'Estat, i establia la independència i relació entre les estructures dels tres poders bàsics. Definia l'estructura territorial jurídico-política, i era garant  dels drets i deures dels ciutadans i de la població sobirana. Definia l'estructura econòmica i les seves regles de joc en forma de principis generals, sempre en vistes a potenciar l'activitat econòmica i el benestar general.

La seva finalitat principal era establir un marc de convivència interna, pacífica d'harmonia entre l'Autoritat i el poble sobirà acceptat en totes les seves variants històric-culturals. L'Estat així constituït quedava identificat davant la comunitat internacional, essent una altra més entre els Estats sobirans.

Pensàvem que reformar aquesta Constitució hauria de fer-se principalment per solventar problemes importants i estructurals de convivència i d'harmonia històrica encara pendents entre els pobles ibèrics.

Ara ha vingut una reforma només en els articulats d'Economia i Hisenda per acontentar el Mercat del "Kapital", limitant la capacitat d'emetre Deute Públic de l'Estat Espanyol i de retruc de les Comunitats Autònomes que perden autonomia i dret a decidir cada vegada més.

Els dirigents nacionals només han trobat aquesta manera per donar "solvència i confiança" a l'Estat Espanyol davant els especuladors del Mercat que esdevenen un poder superior i per damunt de tots els poders dels Estats i que són qui han de finançar tots els Estats actualment en deute.

No era possible obtenir el mateix resultat amb una Llei estatal acordada entre totes les forces polítiques, sense tocar la Constitució?. Alguna veu ha demanat un referèndum per a legitimar dita reforma però sabem per l'art. 167.3 que la reforma de la Constitució solament serà sotmesa a referèndum si ho demana la dècima part dels membres de les càmeres, cosa que no s'ha produït.

La paràbola del cec i el sord

Les paraules d'en Chaves referides a que si guanyava Rajoy, aquest parlaria català en la intimitat, donant-li un sentit apocalíptic a aquest fet, m'inspira aquest post.

Partint del principi que tots som uns egòlatres, sabem que el cec pensa que la seva discapacitat és prou evident perquè la resta de la humanitat la tingui en consideració i així desenvolupa un sentiment de confiança i creu que tothom està disposat a servir-lo i ajudar-lo.  Altrament el sord, seguint el mateix criteri, sap que la seva discapacitat no és evident als altres i així desenvolupa un sentiment de desconfiança, i pensa que els altres no tenen altra cosa a fer que parlar malament d'ell.

El cec cultural pensa que només hi ha una cultura al món, la seva, i que tothom té obligació de servir-la, cuidar-la, alimentar-la i fer-la créixer, però el seu inconscient el traeix perquè en el fons sap que no és així i perquè es compleixi la seva voluntat, el·labora les suficients normatives per aconseguir "l'efecte sense que es noti el zel".

El sord cultural és voluntariós en la seva sordesa, ja no vol sentir, ja no simula anar de bona fe com el cec, contesta dient: què? quan li parles i seguirà dient què?, encara que pugis el volum de la teva veu.

Arribarà algun dia un messies que aconsegueixi que els cecs hi vegin i que els sords hi sentin?

La recuperació ecològica d'un braç del Canal d'Urgell

L'any 2010 aprofitant l'avinentesa d'una ajuda als municipis per recuperar espais naturals, l'Ajuntament de Bellpuig, va decidir recuperar un espai abandonat i malmès després de les obres de revestiment del canal d'Urgell quan la companyia va desestimar l'ús d'un braç del canal. Aquest espai sobrer va acabar convertint-se en un abocador descontrolat de deixalles. (veure fotografia)
Sanejar i reconvertir el lloc fou una decisió que s'aprovà i es va dur a terme, primer clausurant l'abocador, retirant totes les deixalles acumulades al llarg dels anys, després aconseguint una concessió d'aigua per omplir l'espai a més de plantar-hi vegetació de ribera (albers). L'ambició és incloure l'espai en la Xarxa Natura 2000, aconseguir l'amabilització del lloc per fer-lo atraient per a l'oci i esbarjo dels habitants.

El projecte té diversos inconvenients, un dels principals és la llunyania del nucli urbà i no ser un lloc de pas habitual: cal anar-hi i buscar-lo. Aquest inconvenient podria ésser considerat menor quan es pugui connectar amb el parc del Convent si es realitza allò que està previst en el POUM, ja que hi ha reserva d'un camí d'enllaç. L'altre és la necessitat d'inversió contínua i dedicació, la qual cosa no està ni molt menys garantida i depèn de la sensibilitat ecològica, política i la dotació econòmica al projecte.

Penjo fotografies perquè hom pugui veure com està el lloc en l'actualitat

L'entrada està marcada per una filera d'estaques per evitar que hi entrin vehicles i així delimitar el lloc. Cada estaca té un plançó de vinya al seu peu.  El cartell que es veu és l'indicador d'abocador clausurat i no anuncia de cap manera que es tracta d'un espai en vies de recuperació.

Aquest seria l'espai del canal que s'hauria d'omplir més d'aigua. Té l'aspecte d'un camí entollat. És la part més baixa del projecte.

Aquí us presento l'altre extrem del braç del canal on hi ha més aigua. Segons el projecte, està dissenyat perquè l'aigua no pugi més de 50 cm., tot i així presenta encara uns nivells molt baixos respecte el seu objectiu com s'endevina en les fotografies.

A tocar del nivell de l'aigua s'hi han plantat exemplars de lliris per recuperar la biodiversitat. Es nota que són plantats per la seva distribució periòdica exacte.

També hi són plantats exemplars d'arbres de secà que aguanten amb poca aigua, però la poca cura del mateixos deixats de la mà de Déu, fa que s'assequin i possiblement no arrelin bé .

Sempre és difícil harmonitzar la voluntat humana i la realitat de la natura. Enjardinar, organitzar o recuperar un espai requereix una dedicació col·lectiva que segurament en aquests moments, la nostra comunitat municipal no és prou capaç d'oferir, però al menys ens il·lusiona que ha desaparegut l'abocador.

Tossudament

Sí, cada any ens ofereix per unes hores el seu encant. El seu aspecte punxós i agressiu canvia sobtadament. Generós i tossut ens mostra les seves flors, no li fa mandra, la vida és esplèndida, abundosa, segurament espera l'acció de l'insecte pol·linitzador, però hi serà a temps?, jo no l'he vist mai.

Un dia, s'obra parcialment i ens deixa l'esperança anunciada

Gaudiu del canvi. Entre les primeres i les dues darreres ha passat un dia, i ja es veu una flor pansida. Avui ja no les puc fotografiar perquè han perdut l'encant, caldrà esperar una nova florida i l'esclat de l'alegria.

Un conseller que mira massa "Polònia"

Potser en tenia ganes de fer anar en bat de bèisbol. Ni en Rubalcaba havia gosat fer-ho tot i les pressions dels sectors més conservadors del país en espera que la dinàmica de les concentracions fatigués als seus participants.

Ningú no va creure al mediador que, aquest matí de divendres, comunicà als reunits, que venien a fer la neteja de la plaça, sabien perfectament que és competència municipal mantenir la higiene i els carrers nets, però allà hi eren els components del departament d'Interior, i allò que s'hi anava a fer era un desallotjament amb tota la regla, sisplau per força, i ja venien preparats per retirar els tendals i la infraestructura informàtica així com el parament d'intendència i no pas només amb els cubells i l'escombra per fer net.

Els esdeveniments ja són prou coneguts i la reacció boomerang també. Caldrà esperar el final del partit del Barça per conèixer si els arguments de la Conselleria estaven fonamentats o no.

Cap on estan canviant les coses?

M'agradaria tenir el do de la profecia però això ho tinc vedat. Un ambient social i polític tan explosiu feia dècades que no ho veiem. Algunes coses estan canviant però no hi sé veure la direcció. Aquell petit llibret "Indigneu-vos" del nonagenari Stephane Hessel que va encapçalar les vendes del Sant Jordi sembla que ha fet fortuna, al menys el títol, entre els joves d'una generació que no veu clar el seu futur i ha decidit moure's.

Unes eleccions municipals amb líders polítics que són incapaços d'il·lusionar, desorientats i sense idees. Una societat del benestar en clar declivi i retallada, precedida d'uns anys inflant globus econòmics que finalment han esclatat. Encara s'hi valen les tradicionals manifestacions sindicals i plantades laborals per fer bellugar gestors i polítics?. Al menys això és el que estem fent la nostra generació.

El vent que es mou en aquest món globalitzat amb ànsies de llibertat, justícia social, oportunitats professionals, lluita contra la fam i pobresa, canvi del model organitzatiu i productiu, amb lideratges posats en quarantena i que necessitem recanviar-los, cap on bufa?

Els líders internacionals, econòmics, polítics estan perdent credibilitat a un ritme de cames ajudeu-me, però no podem fugir i escapar-nos, la nostra generació compromesa, ha d'aguantar ferm mentre puguem i donar tot el suport possible a les properes, que intuïm ho tindran bastant magre. Seran elles capaces d'obrir els nous camins necessaris que nosaltres no acabem de descobrir?.

M'agradaria tenir el do de profecia, i com els antics, preveure i prevenir futures catàstrofes, però malauradament això ho tinc vedat i hauré d'estar atent a la "resposta del vent".

BILDU, donar una oportunitat a la Pau

Ha costat. No hi havia cap altra opció i era necessari que s'hi arribés. L'esquerra abertzale no podia continuar estar eternament absent de les urnes. El Tribunal Constitucional, per la mínima, ha pres la decisió correcte en el meu entendre (molts altres i no són pocs, no ho veuen així). Potser per evitar que el Tribunal d'Estrasburg dels Drets Humans el posessin en evidència. Ho diu ben clar la Constitució: "..son electores y elegibles todos los españoles que estén en pleno uso de sus derechos políticos...". Ha fet falta que dos partits legals apadrinessin incloent en les seves llistes, persones en ple ús dels seus drets polítics de la línia abertzale, en una coalició electoral.
A partir d'ara la Història jutjarà. Tenim esperança que s'obri un procés de Pau, que ETA no torni a actuar i acabi desapareixent amb l'ajuda dels intermediaris internacionals, obviant les provocacions de la dreta més radical que no deixarà d'actuar vistes les perspectives europees que donen esperances al sorgiment de nous Estats dintre la Unió.
En aquest context vull recordar la cançó de John Lennon "Give peace a chance". Clickeu la foto

És quan dormo que hi veig clar?

Porten 100 dies i "les retallades" és el que destaca de la seva gestió. Segurament ho fan bé, és allò que correspon als executors del poder financer. L'economia europea demana privatització dels serveis públics com condició ineludible per ajudar als Estats amb dificultats i Catalunya s'ha posat a treballar en la direcció indicada. Ningú no dubta que primer cal aprimar l'administració i després de forma sibil·lina però constant, transmetre la gestió a entitats privades. Sanitat serà el primer sector en veure-ho, n'estic segur. S'ha acabat la social-democràcia, el lliberarisme més dur és el senyor.

El sistema financer internacional, provocador de la crisi, ha actuat amb intel·ligència: ha aconseguit que els Estats, prèviament molt endeutats, gastin part de les seves reserves per sostenir i re-capitalitzar la Banca i al mateix temps exigeix a aquests Estats empobrits vendre's (privatitzar) les seves empreses o serveis públics al esdevenir insostenibles per l'erari públic en la dinàmica actual. Després la Banca farà d'intermediària per emetre Deute públic que es cobrirà amb els pocs estalvis d'una població hipotecada. I també, perquè no? finançar les empreses que compraran dits serveis públics.

Si l'assaig surt bé, l'any que vé en Rajoy ho posarà en pràctica en tot el Regne. O no?

Potser aquest malson és fruit del meu cervell paranoic, però no em puc treure del cap les paraules del poeta: "és quan dormo que hi veig clar"

Ahir el germà Llimona, avui el Pare Manel

Als anys setanta del segle passat, els joves cristians de la classe mitjana catalana, tenien com tema ètic quotidià, la legitimitat de les relacions sexuals pre-matrimonials com se les anomenava aleshores  i buscaven en la Església una resposta més moderna a la doctrina sexual tradicional.

La missa que en el Monestir dels Caputxins de Sarrià oficiava o intervenia com orador el pare Llimona rebia una participació multitudinària del col·lectiu d'aquest joves. El seu discurs obert en aquest temes alleujava el sentiment de culpa d'aquelles parelles que no seguien la doctrina oficial, usava mètodes anticonceptius i tenia relacions sexuals durant el nuviatge. El pare Jordi Llimona entre altres, va escriure un llibre prou difós anomenat "Humans, tanmateix", on també opinava sobre l'ètica de l'avortament. De manera teòrica estava d'acord que era una pràctica inadequada i calia evitar-la, de totes maneres va deixar escrit que si una dona, després de totes les reflexions, valoracions de la resolució del problema es veiés finalment impulsada per les circumstàncies adverses a tenir que avortar, no sols no la condemnaria moralment sinó que l'acompanyaria, com mal menor, en el fet. En aquell moment només es podia fer de manera clandestina viatjant a França o Anglaterra.

El Pare Manel, ara en el primer decenni del segle XXI, ja no fa una reflexió teòrica sinó que diu públicament que ha fet allò que el germà Llimona expressava en la teoria (mai no sabrem si dugué la teoria a la pràctica). Mereix per això la excomunicació?. Seguirà essent hipòcrita la jerarquia eclesiàstica catalana en aquest tema?.

Sabem que l'avortament és un mal, és negar el dret la vida a un nou ésser humà que s'està desenvolupant. Va en contra d'un instint bàsic biològic: la protecció de l'espècie en la maternitat. Matar és sempre un mal, però inclús la doctrina oficial de l'Església diu que el cristià pot matar en determinades circumstàncies. Així ens van educar en la nostra infància quan estudiàvem doctrina i repassàvem els Deu Manaments. El cinquè diu: No mataràs. Però no era "pecat" si es feia:

• Per defensar el Rei o la Pàtria durant les guerres.
• Per defensar la pròpia vida en cas d'agressió greu.
• Per defensar l'Honor personal.

Aquesta darrera accepció ha anat perdent força al llarg dels darrers decennis, però no és tant lluny el record d'aquella pel·lícula dirigida per Pietro Germi i protagonitzada per Mastronianni, "Divorcio a la italiana" quan matar per l'honor era lleugerament castigada per la justícia.

L'avortament és un fet dramàtic en la vida d'una persona, no és emotivament neutral, no és volgut o frívolament acceptat. La persona que ha avortat (no sempre voluntàriament) passa molt temps amb trastorns emocionals. Estar al seu costat en aquest conflictiu període per ajudar-la és cristianament lloable.

La llàgrima de l'elefanta

El dia s'ho valia. La llum esclatant de la primavera demanava al cos  contacte amb la natura. Els meus fills estaven impacients per agafar aquell bus que ens portaria al Passeig del Born. Abans, quan jo era xic s'hi arribava amb el tramvia, era el temps que els pares, com ara amb la meva dona i la mainada, volíem anar al zoològic travessant el parc de la Ciutadella de notable varietat botànica. Sabien que en aquesta època les aus llueixen els seus millors colors i estàvem segurs de caçar la imatge del paó obrint la seva acolorida cua.

Un xivarri de veus cridaneres ens van rebre en la secció de les aus. La majoria foranes, fauna exòtica no pròpies del nostre país, tancades en enormes gàbies però que només permetien curtes volades. Les rapinyaires no podien exercir el seu fer. Els felins en un escenari que simulava el seu hàbitat estaven una mica més còmodes si ho comparem amb les petites gàbies de barrots de ferro que recordo de la meva infància. La seva mirada però lluïa desinteressada. La nostra excitada quitxalla no s'adonava.

En arribar a la fauna africana els nostres menuts varen quedar corpresos, ara sí que van descobrir una
llàgrima en els ulls de la Susi, l'elefanta trista. Es quedaren quiets mirant-se-la. Les seves petites mans buscaren les de sa mare i meves en una instintiva demanda de protecció. Ni un mot va emergir de les seves joves boques, només a la poca estona una decisió: anem-nos-en.

 i... el dia s'ho valia. La llum esclatant de la primavera demanava al cos contacte amb la natura....

Reinventant l'Estat Autonòmic?

Chesterton va dir: "on amagaria el savi una fulla?; resposta: en un bosc de fulles". El savi Suàrez va dir: on amagaré la demanda d'autonomia de Catalunya, Euskadi i Galícia?; resposta: en un bosc d'autonomies, i així del barret del mag va sorgir l'Estat Autonòmic.

Ara, havent passat més de trenta anys de l'invent, la dreta i esquerra del moll del Regne d'Espanya, s'ha cansat del joc del mag, dient que és insostenible i que cal repensar-s'ho. La seva poca imaginació només proposa un retorn de les competències cedides als qui sempre les havien tingut. Tot molt constitucional atès que la seva cessió mai no ha estat definitiva i sempre l'Estat s'ha reservat el seu dret a la recuperació per interès general. Ja ho hem vist amb l'intent de blindatge que proposava el darrer i mutilat Estatut d'Autonomia català i com ha quedat.

No puc treure'm del cap que allò principal és "el problema catalán", autonomia sotmesa al règim comú a diferència d'Euskadi i Nafarroa, i que és més sensible a l'harmonització, i que els darrers moviments socials amb el dret a decidir de base, encenen els ànims carpetans i que si afegim l'excusa de la crisi econòmica fa que es conrei un terreny abonat a l'involucionisme polític. Segueixo sense entendre l'existència de les autonomies uniprovincials o municipals (Astúries, Cantàbria, La Rioja, Madrid, Múrcia, Ceuta i Melilla), creieu que necessiten Parlaments i parlamentaris per gestionar les seves competències?. Que algú m'ho expliqui.

Accepto que la gestió de les competències en totes les CC.AA no ha estat un model de gestió i Catalunya no ha estat una excepció, només cal veure el model territorial excessivament magnificat i costós econòmicament: el pressupost econòmic dels serveis, arriba més retallat al ciutadà per l'increment de la despesa de la seva gestió.

La millora en la gestió del diner públic no pot passar per una reducció de competències de les comunitats històriques, sinó per una autocrítica i una simplificació de la gestió aplicant criteris professionals. També caldria al meu entendre una refundació constitucional amb criteris federals, eliminant sense tremolor del pols, les "mini" autonomies. L'altra alternativa és la secessió.