Ara és hora catalans, ara és hora d'estar alerta...



Obtinguda d'imatges Google

No sempre la tramuntana té origen a l'Empordà, es pot desfermar i originar en qualsevol lloc, inclús en l'altiplà ("meseta") ibèric. Els catalans tenim fama de ser curosos en triar els amics, i que obrim a molts pocs la porta de casa nostra, però un cop oberta som molt confiats amb ells. Quan ens sentim traïts, com en el recent cas del senyor Peces Barba, i bufa fort el vent, tanquem les portes i finestres i busquem fer-nos forts dintre la nostra closca. L'ostracisme, i el recurs a la fantasia de la independència és el nostre mecanisme de defensa (veure) davant el conflicte històric. Com que la fantasia no esdevé realitat i és només una rauxa, falla el mecanisme i estem davant un trastorn de l'ansietat (veure) col·lectiu  que no ho cura ni ansiolítics ni antidepressius.

Després d'aquesta psicoanàlisi comunitària, busquem en Freud una solució i la trobem: hem de matar al pare, casar-nos amb la mare i establir la nostra nissaga.

Mirem l'exemple d'Alemània, després de perdre dues grans guerres, són els amos d'Europa. Catalunya s'ha comparat sovint amb aquest estat europeu per la seva funció de motor de l'economia dins el Regne d'Espanya, com Alemanya ho és dins Europa. Hem d'oblidar les guerres perdudes contra aquesta "gent tant ufana i superba".

Ho he dit en públic i en privat que mai he estat independentista però em dol profundament en el cor la desconsideració i menyspreu que patim el meu poble i jo entre els pobles ibèrics, mereixem liderar aquesta terra, no fugir-ne, també hi tenim dret a fer-nos respectar i fer-hi sentir la nostra potencialitat econòmica i política.

Conquerir la Moncloa no hauria de ser un impossible (ara reconec que la fantasia s'apodera de mí), atès que l'experiència real ens indica que comptar amb ministres catalans no és garantia pel reconeixement de la nostra identitat. Com a mínim hauriem de tenir un president, però ni així.... (recordem Pi i Margall).

Encara ha de nàixer el Mio Cid català que obligui al Rei de les Espanyes a jurar les Constitucions catalanes, jurant i prometent respecte i lleialtat eterna a aquesta terra i els seus habitants.

Quina serà la fantasia que esdevindrà realitat?, La Independència o la nostra nissaga a la Moncloa?. Potser moriré en la incertesa i corsecat per l'ansietat perquè el conflicte seguirà irresolt, però no em prendré ansiolítics ni antidepressius, perquè com Raimon :

"... no he de dir mai:
s'ha trencat la barca de l'amor 
contra la vida quotidiana;
prehistòric com sóc, contradictori com sóc,
em seria més fàcil destrossar-la..."
(Morir en aquesta vida). 1972

Ara és hora catalans, ara és l'hora d'estar alerta, combatents, amb les eines democràtiques.

(Nota: m'ha sortit un post una mica estrany i contradictori com jo mateix, però tot i així el publico)

A quí no li ha interessat el judici a Gadafi?

La violenta mort gairebé visionada en directe per TV del dictador libi, a quí afavoria?. Els interessos de la política internacional amb les fonts energètiques ens ha portat una altra vegada a episodis bèlics de complicada anàlisi.

- Fa pocs mesos Itàlia rebia al líder Gadafi, festejant-lo en la seva haima privada, envoltat de joves i festives italianes i amb harmonia amb Berlusconi. Posteriorment es conegué que Líbia establia contactes amb Xina per l'exploració i explotació de possibles nous jaciments petrolífers. Occident tenia i temia els nous competidors.

 - Una onada (democràtica?) de moviments socials d'indignats contra els estats autoritaris sacsejava el món àrab del nord africà. Havia arribat el moment d'eliminar un incòmode "col·laborador" amb els interessos d'occident?.

- Una OTAN comandada per França i Itàlia, disposada a fer una intervenció decisiva però no compromesa sobre el terreny (invasió), per enderrocar un règim autoritari i impopular, sense tacar-se les mans de sang.

- Un judici a un personatge que podria desenmascarar o posar al descobert les clavegueres del comerç internacional sobre les fonts energètiques i que no interessava a ningú.

Sí, el millor que podia passar és que les mans tacades de sang siguin les del populatxo incontrolat i enfebrat per la indignació venjativa. Qui va disparar el tret al cap? Ho va fer sota ordres, o no?

Ho podrà saber alguna vegada la Història?

Receptes dels economistes per a una economia malalta

No es posen d'acord. Ja es veu que la senyora Economia no és una ciència exacte, cadascú hi posa diferents ingredients, espècies i components però no s'encerta en el gust definitiu ni en la seva presentació i la indignació va creixent atès que cada vegada la comunitat viu de manera més inconvenient i desesperançada.

Uns diuen que no tenen diners (Bancs i Estats) i no poden oferir ni crèdits a les empreses ni serveis públics essencials a la població. Uns altres que hi ha massa diners, però en poques butxaques, que esperen obtenir grans beneficis a costa de l'especulació en els Mercats i /o en la compra a baix preu dels serveis públics i fer-ne el negoci corresponent (privatització).

Quan uns diuen que per sortir de la crisi s'ha de treballar, crear llocs de treball i començar a produir, exprimint la imaginació i essent valents en iniciatives, però no troben qui compri, uns altres expliciten que primer s'han de pagar els deutes, refredar l'economia, sobretot la derivada de la iniciativa Pública.

L'economista Arcadi Oliveres, diu que cal perseguir el frau fiscal, que n'hi ha molt (les poques butxaques plenes), per capitalitzar l'Estat del Benestar. Que cal posar taxes als moviments internacionals de capitals (taxa  Tobin) i que cal donar suport a la Banca ètica perquè tingui capital suficient per concedir crèdits a iniciatives productives ètico-socials.

Els economistes de la Unió Europea, no es posen d'acord amb la taxa Tobin, encara que la tenen damunt la taula. La influència nordamericana  diu que d'aquesta taxa res de res, perquè el capital aniria encara més als paradisos fiscals.

I com en aquella cançó d'en Raimon    "...plou i plou.... fa dies que plou ...i no es pot treballar..."