La Gran Coalició

Així, en calent, escric aquest apunt.

Han tardat molt, més que mai, en aparèixer públicament els líders del bipartidisme. Mentre en totes les tertúlies televisives anaven fent càlculs de pactes i contra-pactes, dintre el concepte dretes-esquerres, escatint quin podria ser el mandat sobirà a les urnes, estic segur que els interessos del verdader poder espanyol i europeu establien els seus contactes amb els dos grans partits. M'ho fa sospitar les coincidències en el llenguatge quan han parlat els dos grans "gurús":

Rajoy: assumeix la victòria i la seva responsabilitat per formar govern
Sànchez: correspon al PP intentar formar govern.

Rajoy: buscarà el suport parlamentari per buscar l'estabilitat per governar. Caldrà parlar molt i dialogar per arribar a acords.
Sànchez: s'ha de deixar endarrere la imposició i obrir un període de diàleg.

Rajoy: ho intentaré i no tinc cap altre nord que els interessos generals d'Espanya.
Sànchez: el PSOE està disposat a dialogar, debatre i acordar, per defensar els interessos generals del país.

... En trobaríem altres de coincidències. Està clar, no?

La prima de risc, la fiabilitat del retorn del deute, passa per la Gran Coalició. La Merckel en té molta d'experiència en aquesta manera de governar: cal evitar l'entrada en el joc de Podemos o altres incògnites i aventures...

A Catalunya, la coalició on participa Convergència, va perdent llençols a cada bugada. El "pal de paller" va essent cada vegada més prescindible pel procés. La CUP més intransigent que mai (ho veurem el dia 27; el 28 ens despertarem amb la gran innocentada). Junts pel Sí, haurà de buscar nous socis o anirem a eleccions (mare-de-déu, quina mandra tornar a votar!), i nous llençols que se'ls endurà el corrent.

República Catalana?, una altre ocasió i generació perduda.

Avui, sí.

Amb un dia de retràs, avui, sí. Pel matí ja es veia el Ponent més brillant, mentre que damunt nostre el cel seguia cendrós però no ja de boira sinó de núvols. Ara a migdia un blau intens sense cap amenaça es mostra rient  allà dalt, mentre que el vent ponentí es fa senyor i ubic arreu on vas.

Per fi en Nalu pot prendre el sol al seu raconet protegit d'aquest vent

Has vingut sol solet, ara no te'n vagis.

Sol solet

La cançó infantil no para de retornar-me una i altre vegada. Fa massa dies que la boira alta esdevé el meu sostre. Cap esperança daurada. Estones de més o menys humitat segons si aquest vapor s'aplana o s'alça. Diuen els feliços que han viscut un Sant Martí estiuenc, però ací a la plana interior, en les rodalies de la depressió de l'Ebre, específicament en els dominis del riu Corb, la temperatura no ha pujat dels 12ºC.

Fa dies que el Nalu no se m'apropa, a mig matí, a fer-me la típica demanda: amb la seva pota em toca el meu braç, una i altre vegada. Li demano, què vols?, tens gana?, tens set?, però ell segueix insistint amb el moviment de pota que només atura quan els meus llavis pronuncien els mots màgics "sol solet"?. Immediatament es dirigeix a l'eixida que dóna a la terrassa on ja hi toca el sol. Li agrada molt el sol. Aquests dies es passa el matí sobre el seu matalasset, endormiscat, moix.

Ahir a primera hora de la tarda l'astre rei ens va picar una mica l'ullet fins que, entre la boira, es va ocultar per ponent.

Poques hores t'hem entrevist, endevinat. Potser ens dius que malgrat les aparences, hi ets, no ens oblides i esperes l'ocasió per visitar-nos.

Ens vas deixar una lluna creixent, solitària, sense els estels acompanyants, però esperançadora, com dient-nos: demà serà un altre dia.

I el nou dia ha arribat, boirós, més pla, més humit, més fred. Ens veurem a la tarda?, Sisplau, fes com ahir...






"sol solet, vine'm a veure que tinc fred"

Maleït anticicló !!!

Jocs de matemàtiques

Ai les matemàtiques. Assignatura que per a molts era un os quan les estudiàvem al batxillerat perquè no les entenien, i les estudiaven de memòria. Classificades entre les ciències exactes, gaudien de les propietats d'objectivitat, irrefutabilitat, etc., etc.

Ara sabem que són un joc, com quan resolíem les equacions de segon grau i ens donaven dos resultats, iguals però de signe contrari. Caram! Què voleu que fem amb això? No em serveix per anar a comprar, mai no sabria si tinc que pagar o cobrar.

La suma té les seves regles, sobretot si és abundant en sumands. Una ben clara: "en una suma amb nombrosos sumands, es poden reunir varis en un de sol sense que la suma variï ".

Aquest darrer joc és el que actualment s'està practicant per les forces polítiques que han pres part en les darreres eleccions al Parlament de la Catalunya. La ideologia entra en la ciència. Quan això passa, el procés rep el nom de pseudociència. Hom agrupa els sumands a la seva conveniència per donar suport a la seva ideologia i sentir-se vencedors. (És clar que per alguns l'evidència els és prou clara i accepten la seva derrota. No poden jugar amb les matemàtiques ni que volguessin).

S'han aclarit moltes coses però no totes. El procediment "gold standard" segueix sent el referèndum, amb interrogants clars que evitin la indefinició del si-no.

Ara és el moment de triar quin govern volem. Penso que el moviment és no repetir un govern com l'anterior, neoliberal. Ara toca la negociació i el pacte, cosa que diuen forma part de la natura dels catalans.

Serà així o anirem a unes noves eleccions en febrer, com el càlcul que alguns ja comencen a fer?. Volen donar la raó a C's?

El més calent a l'aigüera.

Perquè en diem Principat?

Baixat des d'imatges de Google

En Vicens Partal, en un article que publica Vilaweb, ens vol aclarir el perquè Catalunya rep aquest títol sense tenir Príncep. Després de llegir-lo no ho tinc gens clar. Mostra com al llarg de la Història, i en diversos documents, aquest territori va rebent el qualificatiu de Principat.

Jo havia llegit alguna vegada, però no recordo on, que en l'organització de la Marca Hispànica i durant el procés d'independència respecte l'Imperi Carolingi, els comptes feudals d'aquest territori varem optar que un d'ells en seria el principal: "Prínceps inter pares", principal sense altre títol que el de Comte, essent en aquest sentit tots iguals. Aquesta interpretació afavoreix el concepte de "democràcia interna" malgrat el sistema feudal. I seria aquest l'origen del Principat.

Gairebé aquest títol, amb totes les dinàmiques feudals pròpies de l'època, va recaure quasi sempre sobre el Comte de Barcelona, qui protagonitzaria les relacions i pactes amb els altres regnes hispànics com a representant de tots els comtats i també el lideratge, junt al comtat d'Urgell, en les lluites de frontera amb l'Andalús en la que seria la Catalunya Nova.

Seria aquest comtat de l'Urgell qui tindria majors oportunitats dinàstiques en els moments de crisis successòries.

Així ho tenia entès.
I vosaltres, lectors?

L'autodeterminació dels pobles

Un concepte que es va repetint des de la Il·lustració, des de la crítica de les relacions entre el poder i el poble, en l'Antic Règim. Al passat segle XX, l'ideal pren nova embranzida. Érem al començament del segle. No només Europa sinó el món sencer era una olla bullint (ho ha estat sempre, no?), però especialment  al vell Continent s'anunciaven canvis importants. Velles monarquies amb extenses colònies que les sustentaven, vivien en crisi interna amb intensos moviments obrers i nous partits que convulsaven les estructures tradicionals del poder. Noves idees polítiques, noves tesis econòmiques, qüestionaven els clàssics i tradicionals partits polítics  que ja resultaven inservibles.

 Baixada de Google images

El Partit Obrer Socialdemòcrata de Rúsia en la monarquia dels tsars, rescatava de l'oblit i proposava en el seu programa electoral el dret a l'autodeterminació dels pobles que formaven aquell immens imperi. Lenín, defensor de la iniciativa, hagué d'enfrontar-se fortament dintre les seves pròpies files, amb Rosa de Luxemburg que n'era contrària. Vladimir Ilitx lligava aquest dret al grau de desenvolupament democràtic dels pobles: arribats a cert moment, els pobles necessitaven exercir aquest dret per continuar prosperant.

Anys més tard el president Wilson dels USA, també evocà en la seva doctrina, aquest principi com principi Universal. Els USA havien finalitzat la seva colonització cap a l'oest i havien establert les fronteres definitives amb els països del sud. La seva gran potencialitat econòmica necessitava un nou escenari global però en aquell moment eren les potències europees qui gaudien d'unes extenses propietats colonials, que proveïen a les metròpolis del comerç imprescindible. Solució: lligar aquest principi al procés de descolonització posterior a la II G.M. Així aconseguí els USA el seu domini en l'economia global amb el procés neocolonial endegat: governs "independents" postcolonials, ocupats en l'ordre públic i guerres de fronteres, mentre permetien l'activitat econòmica de les grans companyies o corporacions internacionals .

Tota aquesta introducció em serveix per argumentar i entendre una part del perquè la Monarquia espanyola és tan contrària a acceptar que Catalunya pugui exercir el seu dret a la autodeterminació.

La Catalunya és una ferma potència econòmica dintre l'Estat espanyol. Si esdevé  República independent seria molt possible que de "colònia" passés a "metròpoli" en referència a la península Ibèrica, amb el temor que neocolonitzés l'antiga "metròpoli". Per això tantes barreres i entrebancs del govern de Rajoy i de FelipeVI. La doctrina republicana segur que també tindria seguidors en les altres CC.AA. Tenen por.

La Catalunya ha arribat en aquell punt de desenvolupament econòmic i democràtic que deia Lenin arribaven les comunitats, per sobreviure o anorrear-se si no s'autodeterminen.

Malgrat que la doctrina internacional, referent a aquestes qüestions, no és prou madura i presenta contradiccions molt evidents i que responen als interessos econòmics de les parts més que no pas als ideals polítics, entenc que els catalans hàgim d'enllestir un procés per constituir la nostra República, buscant el suport internacional possible, buscant totes les esquerdes de la legislació global favorables al nostre supòsit.

No veig un camí fàcil però sí possible si preservem.

Canvi en la Història o miratge?

Baixada d'imatges de Google

Des que en les dinàmiques democràtiques va nàixer la idea de dretes i esquerres, era una llei axiomàtica, gairebé no discutida per ningú, que les dretes s'uneixen i les esquerres es separen. Ara hem superat un procés electoral emmarcat en una de les crisis econòmiques i socials més brutals dels darrers temps, amb uns partits derivats de la Transició en caiguda lliure en popularitat i l'emergència de nous moviments de base que sembla es van consolidant i substituint als anteriors.

Tenim uns partits de dreta (CiU i PP) irreconciliables per qüestions identitàries i uns altres (PP, Ciutadants) separats per qüestions d'intransigència ètica, que en cap cas faran pinya per enfrontar-se a les coalicions formades arreu del país de diversos moviments d'esquerres de base, i en proporcions diferents. Únicament les esquerres clàssiques (PSC i ERC) semblen capaces d'intentar un apropament a aquest moviment sense perdre la personalitat mentre que IC-V apareix diluït en el nou procés, sense liderar-lo.

S'acusa a aquest nou moviment d'anar en contra de la necessària austeritat econòmica que els temps requereixen, però aquest concepte ha esta deformat pels interessos globals que l'usa com sinònim de retallades de serveis socials, mentre que pel nou moviment l'austeritat s'ha d'aplicar a les inversions faraòniques o iniciatives econòmiques insostenibles, d'ací la demanda que els Ajuntaments sortints no tanquin tractes amb propostes noves que comprometin l'hisenda pública local.

Axiomes dretes- esquerres:

- Les dretes augmenten la riquesa dels països mentre que l'esquerra reparteix aquesta riques i l'esgota.
- Les dretes s'uneixen per interessos econòmics i les esquerres es separen per ideologies irreconciliables.
- Les dretes preconitzen pau i ordre social i les esquerres avalots públics.
- Les dretes són garants de l'autoritat i l'esquerra d'anarquia en nom de la democràcia.
- ...

Es mantindran aquests i altres axiomes?. Ha arribat el canvi històric o un període de miratge com la Primera República Federal Espanyola?

Les properes eleccions generals a Catalunya i Espanya, segurament ens ho aclariran.