dijous, 22 de desembre del 2016

El dia més curt, la nit més llarga

Ahir solstici d'hivern, el dia més curt, la nit més llarga. Endarrera ha quedat la malencònica tardor, els colors ocres i verds i grocs i vermells, aquell sentiment de nostàlgia que et convida a fer llargues passejades, les tardes serenes, les remors presents, i quan el sol s'apropa a l'horitzó, la xiuladissa dels ocells en recerca del repòs nocturn dins les copes dels arbres.

Ara ja som a l'hivern. Ací a la plana d'Urgell la humida boira et penetra per tot quan surts al carrer. La roba ben cordada, el cap ben protegit, el coll ben embolicat, caminant depressa i encorbat. Dia rera dia, esperant albirar alguna clariana en el cel de plom.  Per la nit els llums del Nadal en els carrers, presenten una aurèola matisada, difusa, fantasmal, que et recorden les ganes de viure i les ganes de festa.

Bon Nadal

dissabte, 17 de desembre del 2016

Diàleg, jejejeje (epíleg)

El preàmbul del post anterior, em serveix per fer una apreciació molt resumida de la pobra evolució democràtica a Espanya des de la Il·lustració. Ha estat imprescindible per avaluar l'actual status de les relacions de Catalunya i el concepte Espanya.

La Nacionalitat, concepte present en la Constitució. La definició que trobem en la enciclopèdia ESPASA (la cito perquè no és sospitosa de pro catalanitat) diu "condición y carácter peculiar de los pueblos o individuos de una nación", ergo, si la comunitat autònoma de Catalunya és una nacionalitat, els seus individus formen part d'una nació, o no?. Com hem deixat dit, la LOAPA va impedir que aquest concepte trobés un desenvolupament clar dins el marc constitucional. Nació i sobirania són conceptes que van junts (inclús Pedro Sánchez ho va reconèixer quan ja no tenia cap autoritat dins el seu partit), però en l'Espanya oficial acceptar això causa erupció cutània. Bloqueig total de parlar-ne en un suposat diàleg.

La comunitat autònoma de Catalunya, conscient de la seva mala decisió durant la transició, i després de provar vàries millores en el model econòmic de finançament, ha intentat finalment sortir del règim econòmic comú, atesa la seva condició de nacionalitat, i pactar-ne un altre semblant al concert basc. Aquest fracàs i la imposició d'un Estatut no votat, ens ha portat a la situació actual de desafecció.

La desafecció ha conduït a un increment notable del desig d'independència entre la població d'aquest antic principat, la importància de la qual només un referèndum ben organitzat pot certificar atès que les enquestes no són fiables i les darreres eleccions plebiscitàries no han estat prou explícites.

L'enfrontament polític amb el govern central ha conduït a la criminalització i penalització de l'activitat política de les autoritats catalanes. Hem passat cinc anys terribles. Catalunya ha aprofitat aquest període per fer-se conèixer en l'àmbit internacional. La qüestió catalana ja ha entrat en moltes cancelleries europees i ha propiciat algunes opinions a favor però també en contra. Penso que el treball internacional és imprescindible per obtenir els objectius de JuntsxSí.

En l'actual legislatura, el govern del PP vol aparentar que està canviant d'actitud i ha enllestit una nova estratègia, la del "diàleg" i ha triat a la vicepresidència per fer el paper de "barca d'enllaç", d'una manera directa, però què és el que realment està fent?

En el post anterior he distingit dues etapes en la colonització dels territoris. Una etapa colonial clàssica amb governació directe i l'altre, la neo colonial que només s'interessa per la influència econòmica.

La obertura de despatx de la vicepresidència del govern central a Catalunya m'evoca el temps en que la metròpoli exercia el govern directe de la colònia. No puc deixar de pensar en l'article 155 de la Constitució: "si una Comunidad Autónoma no cumpliere sus obligaciones... el Gobierno...podrà adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones... el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas."

enciclopedia.cat
Algú pot pensar que no s'està aplicant aquest article en la manera típicament borbònica?. "conseguir el efecto sin que se note el cuidado". No penseu que la judicalització de l'activitat política dels dirigents catalans son "las medidas necesarias para obligar".? Volen eliminar / inhabilitar /empresonar totes les autoritats legítimament elegides?. No penseu que el despatx servirà per "dar las instrucciones...". quan la Comunitat Autònoma es quedi sense autoritats electes? No penseu que el diàleg és la tàctica de l'ase?.

Potser voldrien el nostre Parlament tal com es veu en la foto.

El diàleg obligat, segons algun ministre, és la pastanaga perquè el ruc tiri endavant mentre es colpeja  les seves anques (activitat fiscal) i així tiri endavant pel camí correcte.

I diàleg sobre què?, el llistat de greuges Mas / Puigdemont?. Ni això, de moment només ha parlat amb l'oposició no sobiranista.

Aquí ens interessa el diàleg Nacionalitat / sobirania i pactar en conseqüència,
però això és línia vermella des del 23F, malgrat siguin un conceptes plenament constitucionals.

Diàleg? jejeje. En la Història d'Espanya no apareix mai.

Seguim com aquell capità dels terços espanyols: "donde no llego con la mano, llego con la punta de mi espada".




dimarts, 13 de desembre del 2016

Diàleg, jejejeje (el plantejament)

acvglobal.com
M'agrada entrar-me en la Història i cercar en ella les constants o línies de comportament dels pobles i els seus sobirans que marquen el devenir al llarg del temps, descobrir-ne la seva personalitat com allò de la granota i l'escorpí que no poden evitar ser allò que són.

Situem-nos als principis del segle XIX i en el Regne d'Espanya, però també en l'entorn internacional. Les grans potències europees posseeixen grans territoris fora metròpoli anomenats Colònies les quals governen directament o mitjançant un govern local titella per extreure'n tots els productes, minerals, recursos naturals, etcètera per proveir les seves indústries i comerços en benefici de la metròpoli. També eren proveïdores mà d'obra barata.

Baixat de la Wikipèdia
Espanya mantenia importants colònies en Amèrica resultat de les seves conquestes. Aquests territoris mostraven intensa activitat política i bèl·lica des de molts anys endarrera amb aixecaments i rebel·lions sufocats per l'exèrcit. Des de finals del XVIII i inicis del XIX, amb l'exemple de la independència colonial nord americana respecte la Corona Britànica, aquests  moviments foren més intensos. Amb la iniciativa constitucional de 1812 on es definia la Nació espanyola com el conjunt dels espanyols dels dos hemisferis, els quals tenien la plena sobirania davant el poder reial, i la transformació d'aquests territoris en províncies pàtries, es volia resoldre els moviments independentistes. La diferència significativa en la representació territorial de les colònies esdevenia un greuge important respecte els peninsulars. Els delegats de les Colònies no hi estaven gens d'acord. La lletra de la Constitució no ajudava als reialistes americans (aquells que volien mantenir els vincles amb el Regne) a oferir arguments unionistes. En afegitó, el futur rei Fernando VII mai no va acceptar ser rei constitucional i renunciar a la seva sobirania personal. No va jurar-la mai, per tant la Constitució no fou aplicada, en conseqüència la independència colonial no va tardar en fer-se realitat. Els moviments dels generals José San Martín i Simón Bolívar aconseguiren successives Declaracions d'independència, després dels enfrontaments bèl·lics corresponents:

1816: Declaració d'independència d'Argentina
1818: Declaració d'independència de Xile
1821: Declaració d'independència de Perú i declaració definitiva de Mèxic.
1825: Declaració d'independència de Bolívia i Uruguay
...
1836: Espanya fa renúncia de tots els dominis continentals americans. Quedaven els dominis insulars de Cuba i Filipines que acabaria perdent en 1898.

El reconeixement de la sobirania en el poble una assignatura pendent en la mentalitat de la monarquia borbònica.

El segle XIX fou el segle de les revolucions mundials amb l'esperit democràtic derivat dels ideals enciclopèdics del segle anterior. Revolucions republicanes i restauracions monàrquiques s'alternaven en el món occidental, allò que anomenem Crisi de l'Antic Règim, fins que al segle XX a Europa i Amèrica s'estabilitzen, no sense terribles enfrontaments bèl·lics, els Estats democràtics.

En la península ibèrica aquesta crisi s'arrossega inclús en el segle XX. D'aquesta manera podríem interpretar la dictadura franquista com la re-instauració  de l'Antic Règim ateses les seves característiques: Un Cabdill absolut que "guarda" provisionalment el tron del Rei i garanteix el poder econòmic aristocràtic i de l'alta burgesia. Un reconeixement de l'Església Catòlica com a religió de l'Estat. El manteniment del Poder Militar. Absència de la sobirania popular i democràtica.

També en aquest segle, a nivell mundial, s'imposen guerres d'alliberament nacional i autodeterminació dels territoris colonials dels grans imperis, seguint la doctrina Wilson. Les colònies s'alliberen dels governs directes de la metròpoli, assumeixen l'autogovern però moltes vegades sense prou independència econòmica, apareixent el fenomen neo-colonial: el lligam econòmic.

Al segle XXI, Espanya ha entrat en el món de les Democràcies formals, amb una Constitució que no ha superat el cop d'estat del 23F del 1981, contra l'estat autonòmic de Nacionalitats i Regions (conceptes que quedaren sense desenvolupar) ja que es consolidà la uniformitat amb la llei socialista de la LOAPA, i un altre cop d'estat contra el segon Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles, el Parlament de Catalunya i referendat pel poble català. La sentència d'un Tribunal Constitucional condicionat per un partit polític (PP), desnaturalitzà el contingut del mateix. El nou text no es posà a referèndum del poble català. La Constitució vigent diu que els estatuts autonòmics s'han de votar en referèndum  en la Comunitat per a ser vàlids legalment. Per això es pot considerar un cop d'estat la seva imposició.

(...continuarà)